Cada dia que passa, el psiquiatra de Johnson es forra de lliures esterlines
Tenen un acord pel qual Johnson paga a tant l’hora, però si l’entrevsita dura mensy d’una hoira, llavors el psiquiatra cobra per minuts però a preu d’or. Al començament, volien penalitzar la durada curta de les entrevistes. Però la personalitat dels dos paisos, malalat i psiquiatra, és tan pecculiar que nio aconsegueixen acabar cap entrevista.
És a dir, abans d’una hora, Johnson ha enviat a la merda el psiquiatra vàries vegades, passant a pagar per minuts. El problema és que cada dia -perquè hi va cada dia- ha de pagar una fortuna i, atenet al sou que té ara, disminuit per l’exemplaritat exigible relacionada amb el covis, no te prous peles per pagar. Aconsellat per l’ala més dura del seu partit, gairebé tots -cap dona- paios estirats d’Eton, ho ha resolt sàviament ananat a demanar penics sota un pont de l’Oest de Londres.
El paio va disfressat i no el reconeixen. Potser per això mateix demanan dàdives fent saltirons aacompassats dient: Ai-la la-ra l-iru- liru. la. La vida te aquetes coses.
